EL PROBLEMA ÉS DE CLASSE, NO DE NACIÓ.

EL PROBLEMA ÉS DE CLASSE, NO DE NACIÓ

Mentre els governs de Catalunya i d’Espanya ens tenen entretinguts amb els patriotismes respectius, competint per qui té la bandera més grossa, els ciutadans i ciutadanes no ens adonem que la veritable guerra és de classe social. Ens la té declarada una minoria que no para d’enriquir-se, en contra de la majoria de la població, cada vegada més empobrida i amb menys drets comuns.

Enmig de la crisi i només en aquest darrer any el número de milionaris al conjunt de l’Estat ha augmentat més d’un 13%, en un país amb sis milions de persones a l’atur i amb el 26% de les famílies (una quarta part de la població) que no arriba, segons Càrites,  als mínims imprescindibles.

Aquest és el resultat de les polítiques que la dreta espanyola i catalana ens apliquen seguint la recepta d’”austeritat” dictada per la Unió Europea i comandada per la Sra. Merkel. D’acord amb els resultats comprovats, aquesta política depredadora provoca l’enriquiment dels poderosos a costa del depauperament progressiu de la majoria de la població, que veu constantment retallats els seus drets i la cobertura social de l’estat del benestar.

Minven els sal·laris dels treballadors, baixa l’ocupació i puja l’atur, mentre es redueix la despesa i la protecció pública social i es privatitzen bens essencials a la sanitat, per exemple, reduïnt les prestacions públiques.

Tots aquests despropòsits dels governs d’en Mas i en Rajoy, són una ofensiva en tota regla de la classe dominant en contra de la classe treballadora. Una veritable imposició de classe, contra la qual hem de lluitar a l’una i l’altra banda de l’Ebre.

Perquè a Catalunya i a Espanya els rics no paguen impostos: ni les grans empreses, ni la banca, ni els que han fet diners especulant. L’Estat i la Generalitat es sostenen amb allò que paguem religiosament els treballadors i que els que manen privatitzen per augmentar les rendes més altes. Per això els catalans tenim un deute acumulat de 50.000 milions d’euros, i el conjunt de l’Estat de 250.000 milions. Que pagui qui més té, com es fa a la resta d’Europa.

Espanya no és un estat pobre. El que passa és que la redistribució d’aquest capital es fa amb criteris classistes, beneficiant els poderosos. Tenim un producte interior brut (PIB) que assoleix el 94% de la mitjana de la Unió Europea, però només es destina a despesa pública el 74% d’aquest pressupost, amb un estat del benestar amb contínues retallades en les seves prestacions (ensenyament, sanitat, serveis socials...). Destinem als serveis públics de l’estat del benestar només un 9% dels pressupostos a Catalunya i un 10% a Espanya, front al 15% de mitjana de la Unió Europea i el 25% que hi dedica Suècia.

Els governs conservadors de Catalunya i d’Espanya, amb polítiques poc redistributives, no ens convenen ni ens representen en absolut, i només administren per afavorir als de la seva classe social.

En termes marxistes això és una veritable lluita de classes. El problema és de classe, no de nació. Mentre els de la dreta governant ens tenen entretinguts amb guerres patriòtiques s’inflen les butxaques a costa dels treballadors.

Potser ja és hora que ens traiem la bena dels ulls!