ELS MEUS GOSSOS I ELS SENGLARS

Aquest migdia passejava amb els meus dos gossos la Fosca i el Bruc, pel camí del Borrell. Anaven deslligats com sempre que sortim a caminar, uns passos per davant meu, entrant, de tant en tant al bosc i retornant al camí. 
Tot d'una, just abans de prendre l'estret corriol que puja a les runes del mas Borrell, han marxat com esperitats. Els he cridat, però no venien. Aviat he sentit el xiscle d'un senglar: Ja hi som! una altra vegada llençats a la cacera! Els he continuat cridant amb totes les forces endebades, no responien.
Al cap d'una bona estona han comparegut, per fer-se evidents, però han tornat a marxar cames ajudeu-me.
Llavors, encuriosit, he penetrat al bosc, curull de pins i alzines, en la direcció en què els he vist fugir, i a uns dos-cents metres del camí, sobre una pedra plana, he trobat el cos mort d'un senglar. Era un exemplar molt jove, tot i haver superat la fase de llistó o raió, puix ja tenia el pelatge enfosquit. Presentava ferides  a la cuixa i el coll, dentellades que havien resultat fatals per a la pobre bèstia. 
Els meus dos gossos anaven i venien del lloc, molt neguitosos, probablement seguint el rastre d'algun altre exemplar de senglar jove, puix que solen anar en grup amb la truja.
Finalment, els meus animals domèstics m'han fet cas. M'ha costat Deu i ajuda recollir-los i lligar-los, puix que estaven força excitats i la gossa pantejava fortament. Els he pogut calmar, reprenent-los, i plegats hem emprés el camí de tornada.
Aquesta temporada és la segona vegada que cacen un senglar. Fa uns quinze dies en van abatre un altre, darrera la Roca Sereny, per la banda de Mura. En aquella ocasió el Bruc va perdre el collar de punxes del coll, el qual, potser, li va salvar la vida. Diumenge passat vaig tornar a aquell indret per tal de recuperar el collar, però no vaig poder trobar-lo com tampoc la despulla del senglar caçat. Era un parany molt brut i feréstec, aleshores lliure de senglars.
L'instint dels meus gossos per empaitar senglars em fa pànic. Enguany en dues altres ocasions els he vist córrer darrera porcs fers, però per fortuna els senglars foren més ràpids o més hàbils en escapolir-se penetrant en els esbarzers.
En Bruc, el meu gos preferit, fa dos anys que és a casa. El seu antecessor, en Track, va morir, precisament,  empaitant senglars. Però aquesta és una altra història que us contaré. 

SORIA PURA

La setmana passada amb l'Engràcia varem viatjar fins a Rioseco de Soria per aplegar bolets. Aquí a Sant Llorenç Savall, malgrat que la temporada es presentava com a immillorable, la secada dels darrers dos mesos ha fet que els bolets no brollessin. El bosc és ben sec i erm. No n'hi ha ni un de mostra. 

Vet aquí que tips d'esperar les cobejades pluges, varem fer un va-i-tot per arribar-nos a la meseta castellana, on la pluja, més generosa, havia estimulat la florida de milers de rovellons  i d'altres espècies tant delicioses com els ceps o les llanegues.

Instal·lats a la casa rural de Los Quintanares,(a tocar de la vila romana del mateix nom), que des de fa divuit anys regenten uns amics, la collita dels tendres rovellons sota les pinedes netes de sota bosc, va ser tota una delicia, un plaer pels "tocats del bolet". Després de pagar la corresponent taxa de recolecció (5 euros per dos dies, amb un topall de cinc quilos per persona i dia), en dos matins de recerca aplegarem divuit quilos  de "lactarius deliciosus", a més d'uns quilets de barreja.

Havent dinat suculentament a la Casa Rural, anarem a descobrir pobles de l'altiplà sorià. Pobles envellits amb una o dues esglésies romàniques, restes de poblats romans, mansions de l'antiga noblesa i, sobretot, les cases fetes de fang i palla, sustentades en bigues de fusta, amb els seus antics teulats  i les grans i curioses xemeneies cilíndriques que sorgeixen de les àmplies llars de foc interiors.

Tot això enmig d'un paisatge fenomenal, que barreja amb saviesa des dels ancestrals boscos de savines i les pinedes, fins els camps bladers, llaurats ara pels tractors que no paren de treballar des de la matinada fins mes enllà de la posta de sol. A una alçada de més de mil metres sobre el mar, amb els caserius i pobles molt dispersos en el territori, amb el blau intens d'un cel no contaminat, el passeig tardoral per l'altiplà de Sòria és del tot recomanable.

A l'interior dels pobles, que han millorat molt, des de la meva darrera visita fa una vintena d'anys, tant en infraestructures com en serveis bàsics de proximitat, la crisi fa acte de presència. En ciutats com El Burgo de Osma o a la mateixa capital, la venda d'habitatges i el tancament o el traspàs de comerços, es fan evidents al visitant. 

Un indret que desconeixia em va captivar especialment: el paratge de la Laguna Negra, situada sota les alçades del massís dels Picos de Urbión, a uns 1.800 metres d'altitud, envoltada d'espectaculars coníferes i abastida per una cascada. A la Laguna Negra s'hi pot arribar en vehicle des d'una carretera -que més endevant es transforma en una pista d'un sol sentit de circulació- que parteix del poble de Vinuesa, un poble amb carrers costeruts i que produeix un  xoriç  d'una notable qualitat.

Ja ho sabeu amigues i amics, si per aquí no hi han bolets a Sòria en trobareu, perquè després de la florida massiva de rovellons es cullen les esplèndides llanegues, mentre el termòmetre ho permeti.

  San Esteban de Gormaz

 Laguna Negra

                                                                                   Detall d'una casa de Rioseco

LA RATAFIA, AL PUNT

La ratafia d'enguany, ja és a punt. Després de quoranta dies de maceració a sol i serena, i de dos mesos embotellada covant-se al sòtan, el  brau elixir natural ja pot ser gustat.

La  ratafia és un licor casolà, una beguda de la terra, que esdevé el beuratge natural per excel·lència, mitjançant un selecte equilibri d’aromes obtingut per la maceració d’herbes, espècies, flors i fruits naturals entre anís sec. 
La majoria d'aquests vegetals els he recollit de la natura, a l'entorn de casa, pels volts de Sant Joan, que és el temps en què culmina la primavera, i la vegetació ens ofereix la seva màxima esplendor aromàtica.

En efecte, el solstici d’estiu, curull de màgia i de misteri, és un temps propens a l’elaboració d’elixirs i filtres amorosos,  alguns recollits d’ancestrals receptaris de savis alquimistes o de l’art de les trementinaires, com a expressió, encara viva, de la passió popular per la terra. 

La ratafia, elaborada amb paciència, assoleix una graduació final d’uns trenta graus d’alcohol i ofereix notables propietats medicinals i digestives als seus degustadors.

Atès l'èxit assolit per la primera ratafia feta l'any passat, aquest 2013, he dosificat alguns dels ingredients, afegint als sis litres d'anís sec un litre de vodka, per a matissar-ne el color i la dolçor final. Ara disposo de set litres de ratafia embotellada que em permetran tot un any de tastets. Alguns amics i amigues de Sant Llorenç Savall el·laboren també la seva pròpia ratafia, i el proper dia 16 de novembre, en farem el tastet comunitari després d'una carnada a Comabella. De fet el dia assenyalat per tastar-la és la Diada de Tots Sants , però enguany, la natura ha retardat la floració de moltes espècies vegetals i en comptes d'iniciar el procés per Sant Joan el reardarem a mitjan juliol.

Els ingredients
Per als que volgueu fer-vos la vostra ratafia, us acompanyo la meva recepta:
Poseu en un recipient de vidre ben net i amb el boc gros, aquests ingredients*:

Tres litres de crema d’anís sec ; Tres nous tendres esclatades ; Mitja nou moscada

Tres claus d’espècia; Un canó de canyella; Una beina de vainilla ; Deu grans de comí

Mitja pinya verda de pi esclatada o dos brots de pi; Un tros d’escorça d’alsina

Dues branques de menta salvatge ;Dues branques de menta cultivada

Dues branques d’alfàbrega; Dues branques de farigola; Tres brots de romaní

Tres brots de sàlvia; Tres flors de saüc; Tres brots de fonoll; Tres flors d’espígol

Tres brots de sajolida; Tres flors d’orenga; Tres brots de til·ler en flor

Tres brots de marialluïsa; Un brot d’ortiga; Un brot de llorer; Un brot de ruda

Un brot d’olivera; Uns fruits de ginebró (deu boletes negres); Quatre flors de rosella

Vint flors de camamilla; Vint flors d’herba de Sant Joan (Pericó); Vint flors de poniol

Una pètal de flor de magnòlia; Una rosa; Un ramell de flor d’esbarzer; Sis flors de malva

Quatre flors d’esparnallac (Herba de Sant Pere);Una flor de magraner

Tres brots de cua de cavall; Tres flors de farigola mascle (Teucrum)

Un brot amb flor d’escabiosa; Un polsim de dent de lleó; Dues fulles d’orella d’òs

Dos brots d’artemisa (l’herba de les dones); Una pela de taronja; Una pela de llimona

Sis grans de cafè

* Aquesta recepta conté, a banda de l’anís, quaranta-cinc ingredients vegetals, però se n’hi poden afegir més (fins a noranta-nou varietats n’hi posen alguns), o posar-n’hi menys, tot dependrà de les ganes i gustos de cadascú o cadascuna.

El·laboració

Una vegada heu introduït tots aquests ingredients, amb les plantes tendres, músties o seques, cal remenar bé el recipient  i deixar-lo macerar, a sol i serena, durant quaranta dies i les seves respectives nits, remenant-ne el contingut de tant en tant.

Observareu que la mescla es torna progressivament de color marró o negre.

Passats els quaranta dies ja es pot obrir, colar amb un drap, i dipositar el líquid en botelles ben tapades, guardant-les en un lloc fresc i sec perquè reposin. 

RATAFIA

BON DIA

Espanta els mals

I dóna alegria

de nit i de dia

Ratafia casolana elaborada amb anís i la maceració de quaranta classes d’herbes, espècies, flors i fruits naturals del massís de Sant Llorenç del Munt, seguint una ancestral recepta, una sàvia mixtura d’aromes que en fan un beuratge altament medicinal i digestiu.  

per Jaume Valls i Vila entorn de Sant Joan de 2013.

EL PROBLEMA ÉS DE CLASSE, NO DE NACIÓ.

EL PROBLEMA ÉS DE CLASSE, NO DE NACIÓ

Mentre els governs de Catalunya i d’Espanya ens tenen entretinguts amb els patriotismes respectius, competint per qui té la bandera més grossa, els ciutadans i ciutadanes no ens adonem que la veritable guerra és de classe social. Ens la té declarada una minoria que no para d’enriquir-se, en contra de la majoria de la població, cada vegada més empobrida i amb menys drets comuns.

Enmig de la crisi i només en aquest darrer any el número de milionaris al conjunt de l’Estat ha augmentat més d’un 13%, en un país amb sis milions de persones a l’atur i amb el 26% de les famílies (una quarta part de la població) que no arriba, segons Càrites,  als mínims imprescindibles.

Aquest és el resultat de les polítiques que la dreta espanyola i catalana ens apliquen seguint la recepta d’”austeritat” dictada per la Unió Europea i comandada per la Sra. Merkel. D’acord amb els resultats comprovats, aquesta política depredadora provoca l’enriquiment dels poderosos a costa del depauperament progressiu de la majoria de la població, que veu constantment retallats els seus drets i la cobertura social de l’estat del benestar.

Minven els sal·laris dels treballadors, baixa l’ocupació i puja l’atur, mentre es redueix la despesa i la protecció pública social i es privatitzen bens essencials a la sanitat, per exemple, reduïnt les prestacions públiques.

Tots aquests despropòsits dels governs d’en Mas i en Rajoy, són una ofensiva en tota regla de la classe dominant en contra de la classe treballadora. Una veritable imposició de classe, contra la qual hem de lluitar a l’una i l’altra banda de l’Ebre.

Perquè a Catalunya i a Espanya els rics no paguen impostos: ni les grans empreses, ni la banca, ni els que han fet diners especulant. L’Estat i la Generalitat es sostenen amb allò que paguem religiosament els treballadors i que els que manen privatitzen per augmentar les rendes més altes. Per això els catalans tenim un deute acumulat de 50.000 milions d’euros, i el conjunt de l’Estat de 250.000 milions. Que pagui qui més té, com es fa a la resta d’Europa.

Espanya no és un estat pobre. El que passa és que la redistribució d’aquest capital es fa amb criteris classistes, beneficiant els poderosos. Tenim un producte interior brut (PIB) que assoleix el 94% de la mitjana de la Unió Europea, però només es destina a despesa pública el 74% d’aquest pressupost, amb un estat del benestar amb contínues retallades en les seves prestacions (ensenyament, sanitat, serveis socials...). Destinem als serveis públics de l’estat del benestar només un 9% dels pressupostos a Catalunya i un 10% a Espanya, front al 15% de mitjana de la Unió Europea i el 25% que hi dedica Suècia.

Els governs conservadors de Catalunya i d’Espanya, amb polítiques poc redistributives, no ens convenen ni ens representen en absolut, i només administren per afavorir als de la seva classe social.

En termes marxistes això és una veritable lluita de classes. El problema és de classe, no de nació. Mentre els de la dreta governant ens tenen entretinguts amb guerres patriòtiques s’inflen les butxaques a costa dels treballadors.

Potser ja és hora que ens traiem la bena dels ulls!  

Mirant enllà

Des de Sant Llorenç Savall, a la meva casa de "La Miranda", gaudeixo d'una visió privilegiada de la muntanya i intueixo plana vallesana. M'agrada mirar enllà del bosc proper i contemplar, a ponent, les  mudes de colors del massís de Sant LLorenç del Munt, -sempre canviants- amb la seva imposant Mola. 
Recorro visualment el carener fins al Montcau, la depressió del coll del Llor, i tot seguit la sil·lueta dels Emprius, el pla de l'Era Ventosa i la Roca S'areny, fins al pedró del Castell de Pera i la muntanya d'Abellarols.
Per llevant, la perspectiva divaga per les Roques d'Aguilar, -sobre el caseriu Les Arenes-, el turó del Castelló, i s'oviren, al fons, la muntanya del Farell, el cingle de Sant Sadurní, sobre Gallifa, i els alts del Salomó, seguits del poble encimbellat de Ganera.
A la balconada del davant hi tinc el Puig Rodó, que culmina el serrat del Bon Aire i les carenes de Sant Feliu del Racó, d'una banda i les ja esmentades Roques d'Aguilar. Tot un muntanyam reblert de bosc mediterrà d'una verdor intensa. Un plaer per a la vista.
Darrera  aquestes muntanyes s'estén la plana vallesana ocupada en part per les ciutats de Castellar del Vallès, de Sabadell -on vaig nèixer- i de Terrassa -on he treballat els darrers trenta-tres anys-, les quals s'endevinen a la nit per la contaminació lumínica. 
Allà, a la terra baixa, hi batega la febre de mig milió de persones, amb els seus neguits i esperances quotidianes.
Des d'aquí, dalt del turó de Les Marines, no en tinc prou regalant-me amb la bellesa del paisatge. Vull arribar més enllà. 
Veure, escoltar i seguir les aportacions al feisbuc em dóna fe de les vostres facècies, però no em permet anar més enllà d e l'equivalent a una salutació al carrer.
Per això he decidit crear aquest bloc, que he titulat Mirant enllà per tal de poder comunicar-vos les meves modestes opinions,
desitjant que potser pugui ser del vostre interès. De tot cor,
Jaume Valls i Vila